20.12.20. Hola! Som un grup d’amics que juntament amb ella veiem com les a residències, en la gent gran, es prioritza el lucre a costa del benestar. I hem volgut fer pinya, fer projecte. La pandèmia del virus SARS-CoV-2 que causa la patologia covid-19 ha empitjorat, però també ha visibilitzat la situació a les residències, i això està bé. D’aquí Paris quart primera . cat.
L’Anna Font crea, dibuixa. Hi posa la seva tècnica i els seus coneixements de plàstica. Hi posa l’expressió creant un discurs, el seu relat on narra una vivència en una habitació d’una residència. De Paris? de Barcelona? Judith Cobeña ens explica més coses:
Saber demanar suport. Demanar disculpes per haver estat brusc –sabent que tens raó- per no perdre amistats, assistència o serveis. Caure. Soledat. Decisions vitals extremes: no puc viure més a casa. Buidar la casa sense ser-hi. Saber que no hi tornaràs mai més. Acceptar de nou que aquesta és la teva darrera etapa de vida. Prendre les decisions correctes. No perdre el seny. No perdre la raó, ni les raons. Reflexionar. Decidir. Esperança temporal. Consciència que som temps i que el temps ens l’inventem nosaltres. Dolor. Visites. Maltracte institucional, institucionalitzat. Defensa davant els intents d’infantilització per vulnerabilitat i edat excessiva pels cànons d’un món embogit que t’aparta, et tanca i t’oblida abans que no hagis desaparegut. Digestió.
Digerir emocions contradictòries, ganes de viure i de morir-se. La vida s’imposa. Preguntes. Dubtes. Mans i veus inesperades. Silencis de la gent que té por de la teva por, del teu dolor que els fa de mirall i que no saben com dir-t’ho, o com no dir-t’ho o compartir-ho. Acceptar de nou aquests silencis, entendre’ls sense tenir clar si perdonar-los. Crear. Crear encara es pot, creem. Parlem. La paraula que sana sense curar el dolor, que l’apaivaga. El color. El retall. Els pinzells. Conjures pel dolor amb les imatges fetes de paraules i de trossos trencats de paper, de caixes buides de medicaments, de bosses de te buides i tractades amb tintes, de diaris vells plens de notícies passades de moda. Riure. Riure’s de tot, del mort i del qui el vetlla. Jugar a cartes com si no hi hagués demà. El dolor no pot guanyar la partida, l’analgèsia ajuda i la capacitat de crear i compartir també. Compartir pensaments. Emocions. Certeses i encara projectes.
L’Anna en tots els anys que ens coneixem m’ha anat explicant i explicant-se més o menys com descric. L’Anna ens té al seu costat per acompanyar-la, perquè ella ens ha acompanyat i ens ha ensenyat a acompanyar a molta gent que vivia en situacions de vulnerabilitat extrema, malalts de vih/sida, malalts mentals, usuaris de drogues, interns de presons. L’Anna ens va ensenyar, fent. L’Anna ens mostra encara com ser i estar en un món injust, inhòspit amb els vells a partir que en tens cinquanta, i que quan passes dels vuitanta no trobem el qualificatiu al diccionari.
L’Anna, -amb aquest PEDREGAM– ens dóna de nou eines per fer la catarsi necessària que tot ésser humà necessita per seguir vivint i creient en la vida, però també per a reflexionar quina mena de vida volem i fins a on i com la volem. L’Anna no fa trampes.
Eii, heu posat una data que encara no ha arrivat !!
Ostres! Gràcies per avisar. Estem renovant la web i deu ser un error de tipografia.